La Pica d’Estats 3143 m. Àreu, s’ha perdut per sempre? (3a part)

Doncs tenim que cada 23 de juny, la nit de Sant Joan, gent que estima el País, agafa el foc que hi ha al Castellet de Perpinyà i el puja al cim del Canigó. Alli encenen el foc, laFlama del Canigó, fan servir les feixes de llenya, de gent que l’ha pujat d’arreu dels PPCC dies abans del 23 al vespre Tot seguit torxes de la Flama baixen al pla i s’acosten a quasi tots els racons del territori de parla catalana, on s encenen fogueres al mig de la places dels pobles, viles i ciutats.
Una torxa, dins d’un fanalet, l’agafa en Joan Simó, fill de Badalona i, que des de que es va exiliar a la Catalunya nord arrel de la guerra civil espanyola (1936/39) viu a Banyuls, amb el seu cotxe salta les muntanyes i s’acosta a la Cerdanya o bé, va fins a Llavorsi o Àreu (via Port del Cantó – Sort) i fa l’honor de lliurar-la, i de passar el testimoni de tot el que significa la Flama a Josep Sicart, durant molts anys ha estat així. La Flama cada any va acompanyada d’un manifest que explica el símbol del foc en la Flama, avui i pel futur. Simbolitza l’afany de ser i de viure. No hi ha fronteres entre els catalans.
Durant molts anys en Josep Sicart és qui ha pujat el foc al cim de la Pica (3143 m. Àreu, Vall Ferrera) els anys que ell no ha pogut fer l’ascensió s’ha organitzat per tal de que no hi ha hagués una Pica, el cim mes alt de Catalunya, sense la Flama.

S’ha de seguir la tradició?

Va començar aquesta aventura l’any 1970 i fins el 2005 en Josep va pujar a la Pica o bé, va organitzar-ho. Tenia 71 anys quan va deixar de pujar hi, avui té 86 anys. (16 vegades va pujar-hi per Sant Joan)
Encoratgem des d’aquí a recuperar la tradició. Qui vulgui pot posar se en contacte amb Òmnium Cultural i Tradicions i Costums, també els sota firmants ens oferim a coordinar i ajudar en el que sigui pertinent.