La Pica, s’ha perdut per sempre? (2a part)

Per el

El 1955 Francesc Pujades, veí d’Arles de Tec (Vallespir – Catalunya Nord) , que per casualitat va néixer un 23 de juny (nit de Sant Joan ) i, gran enamorat del Canigó i, inspirat en el poema del mateix nom de mossèn Cinto Verdaguer, va encendre foc al cim. Canigó es un poema èpic de 1886, constitueix un dels poemes clau de la renaixença catalana. Mes de quatre mil versos en dotze cants i un epíleg. Tema : naixement de la nació catalana a les valls Pirinenques a l’època Carolíngia.
Una petita mostra de la potencia del poema èpic de mossèn Cinto (el Canigó), del cant quart Lo Pirineu:

“Com jardinera, la Vall d’Eina els mostra, al veure’ls serrejar per l muntanya, la faldada de flors que a la Cerdanya aboca al màxim cada jorn d’abril, i, amb mots d amor distretes ses orelles, indignes son d’oir vostra canturia, oh serafins !, que en aquella hora , en Núria, bastieu per la Verge un Cambril.“Així, meravellosament passa per tot el Pirineu, no es deixa cap recó. Tota aquesta força, aquesta bellesa va inspirar Francesc Pujades en la seva aventura.
Ell va tenir la iniciativa d’encendre un foc la nit de Sant Joan al cim del Canigó i, des d’allí repartir la flama per totes les terres de parla catalana, com a símbol d’una identitat comuna. Eren anys de clandestinitat a Catalunya i no va ser fins a onze anys mes tard (1966) que la Flama del Canigó va travessar la frontera i va arribar a Vic. Els anys següents es va anar escampant pels PPCC. (Països Catalans)
Una Flama que no s’apaga mai i des del 1964 es deixa al Castellet de Perpinyà i cada 23 de juny es porta al cim del Canigó.
El sentit de la Flama del Canigó per si mateixa és nacionalista, amb ella es vol fer pales que l’essència del país era i és ben viva.
Mercès a la Flama del Canigó, s ha recuperat el sentit nacionalista de la festa en molts pobles i viles del PPCC.
Al principi dels anys 70 un grup de gent decideix obrir un foc nou amb els focs de Sant Joan.
Són gent del Principat i de la Catalunya Nord, alguns d’ells, sobretot els de la Catalunya Nord, són gent que va fugir durant la guerra civil (1936/39) i molts d’ells van ser part activa a la guerra i, la varen fer a la zona de la Vall Ferrera (Àreu) Molts records encara queden d’aquella època no gens bona.
Decideixen pujar cada any el foc de la Flama del Canigó al cim de la Pica d Estats (3143m) a prop d’Àreu), el cim més alt de Catalunya.
Nemesi Solà, Toni Ayala, Llum Ferrero, Reina Humbert, Marti Cassay, Xavier Valls, Ramon Torra, Gilabert Grau, Joan Simó, Josep Sicart, …….
Des d’aleshores, principis del anys 70, cada nit de Sant Joan, s’encén la Flama al cim de la Pica d’Estats (Vall Ferrera, Àreu). El líder pel costat del Principat ha estat en Josep Sicart, ha pujat la Pica 55 vegades i, 16 d’aquestes la nit de Sant Joan, per encendre-hi la Flama portada des del Canigó. Qui la porta des de la Catalunya Nord? Quasi sempre en Joan Simó (veí de Banyuls), ell va fugir després de la guerra civil espanyola per les valls de la Vall Ferrera.

Hotel vall ferrera. Àreu

Josep Sicart, llegint el manifest abans de pujar la Flama del Canigó a la Pica d’Estats, al costat vailets d’Alins a la Vall Ferrera.

Sigues el primer a escriure un comentari.

Deixa una resposta